Any 2017. Ets poliamorosa i milites a l’assemblea del teu barri. Per culpa del llibre En defensa d’Afrodita (Tigre de Paper, 2017) tens una relació amb un noi que, a la vegada, la té amb una altra noia. L’altra noia del teu noi és més gran que tu, més poliamorosa que tu, milita a dues assembles de barri diferents –encara que això no té cap mena de sentit– i es presenta a tots els desnonaments vestida amb uns pantalons Adidas i una samarreta de lleopard d’Humana. T’obsessiona. L’odies. Vols ser com ella.

Gràcies a Instagram, descobreixes que li agrada CRIM. Els comences a escoltar per veure si pots entrar a la seva psique. Pensar com ella. Parlar com ella. T’agradaria poder-vos fusionar en una sola persona. Potser així, les malles Adidas et quedarien bé. El màxim que pots fer, però, és escoltar el seu grup preferit. T’enganxes a les harmonies vocals contagioses, als versos directes, al ritme veloç.

Molts anys després, ni ets poliamorosa ni milites a l’assemblea del teu barri. Fa temps que no saps res de la noia guapa que t’obsessionava. Et preguntes què fa. Si encara va a desnonaments amb unes malles Adidas i una samarreta de lleopard o si té una feina d’oficina, com tothom. Si li segueix agradant CRIM. Si te la trobaries al concert. Si se’n recordaria de tu. Si us saludaríeu. Si us ignoraríeu. O si simplement us creuaríeu la mirada furtivament i veuríeu en l’altra una sèrie de forats esborrats amb ciment. 
 

Indigo Carbajal ‘Indicatiu’

Guionista i humorista