GIORGIO POI va compondre part de la seva discografia lluny d’Itàlia, i l’enyor del parmesà i del nord del Mediterrani li ha calat a les cançons. Fa un pop nostàlgic tacat de màquines, amb una sonoritat midi i galàctica, cors orquestrals grandiloqüents, algun arranjament extravagant i lletres arrebossades de desamor, com si haguéssim rebobinat tota l’empresa del cinisme. T’agradarà GIORGIO POI si ets fan de Battiato però t’has trencat una cama, ets un trobador medieval, balles movent discretament els malucs, t’agrada la pasta al pomodoro (cuinar-la parsimoniosament, menjar-la, sucar el dit a la paella de la salsa; també, i sobretot, cuinar-la per a algú altre), ets el protagonista de “Les cosines” de Manel, t’agraden alhora la música de Pau Vallvé i l’Aperol Spritz, tens sentiments intensos i transcendentals però no vols molestar gaire, formes part del col·lectiu d’Amics de la Vespa, ets fan de Mac Demarco o ets Mac Demarco (és hivern al Canadà i tens un dia tou), quan arribes a casa després d’una festa penses en tot el que has dit (i has dit força coses perquè anaves ben calent d’orelles), si condueixes amb una sola mà pels camps verds de l’Empordà, si prefereixes escriure una extravagància en comptes de fer-la o si mires cintes de Súper 8 de quan eres petit més d’un cop al mes, per exemple.
 

Irene Pujadas

Escriptora