A la boca del metro hi ha dos ulls tancats. Només els que teniu fills —o els que teniu moltes ganes de tenir-ne— veieu els nens. I ni tan sols. Els homes encorbatats que després d’engendrar viatgen, fan reunions i firmen papers per fer créixer el ciment tampoc els veuen. Les àvies, que són dins el grup dels que han tingut fills, i les mestres, que tothom sap que són segones mares, sí que els veuen. La resta, no. Per això, el gegant dorm. Les lleganyes li han segellat el son i la ciutat l’ha deixat sense despertador: s’han prohibit les pilotes a les places, els teatres ja no programen espectacles infantils, els restaurants cremen les trones i el repic del martell hidràulic ofega la corredissa de l’últim infant.

Al somni del més gras, que ronca panxa enlaire sota els carrers, s’hi escola una melodia. Pel braç esquerre, que reposa dins els túnels de l’R4 fins a Molins de Rei, li arriba un cant de nom impronunciable. Porta dièresi, una ‘k’ i accent i sona com el país d’un dolç engany: “Ambaükatunàbia, Ambaükatunàbia…”, repeteix l’eco de les vies del tren. Segur que duu una història ancestral. Li parla d’ell, dels temps passats de vetlla i d’un cosí que viu al bosc, a la pineda. AMBAUKA canta i el gegant somia. Somia un desig: infantar. Que dins la panxa li creixi la quitxalla i que el despertin els seus crits. De bon matí, la ciutat, que abans era plana, es lleva amb un turó al bell mig. Quitrà esquerdat, edificis a terra. A dalt de tot, dos pins fan de porteria.
 

Laura Tapiolas

Periodista