Sereias són una de les propostes més imprevisibles i abrasives de l’escena independent portuguesa. Des de Porto, el grup construeix un univers entre el jazz-punk, el post punk, el krautrock i la paraula recitada, amb una tensió constant entre pulsió física i discurs polític. Les lletres d’António Pedro Ribeiro xoquen amb baixos insistents, guitarres dissonants, vents, sintetitzadors i ritmes mínims per crear una música bruta, hipnòtica i urgent. Una proposta que converteix el concert en ritual, sacsejada i catarsi.


Sense por a ser incendiaris i a dur el seu so a l’extrem més cru i incòmode, SEREIAS, el col·lectiu liderat per António Pedro Riberio —que ben bé podria ser un dels personatges-enigma de Bolaño— barreja post-punk, free jazz, krautrock, soroll i poesia recitada. La seva música s’escolta com un mastegot de crítica i de realitat: fúria a “O país a arder”, asfíxia a “Dinheiro” o inquietud existencial a “A Floresta”, i l’oient queda sempre submergit en una experiència tan visceral com hipnòtica. Diuen: “el món és nostre, no dels patrons”, i potser no tenim altre remei que creure’ls.
Paula Ducay
Codirectora i copresentadora del pòdcast Punzadas Sonoras