Mar Pujol inicia una nova etapa amb la publicació del seu segon àlbum, D’aquesta aigua no en beuré (Hidden Track Records, 2026) que sortirà la llum a l’octubre. Si a Cançons de Rebost s’obria un espai de pausa i contemplació. En aquest nou treball emergeix la contradicció com a motor: una frase contundent que desmunta des de dins, una provocació que posa en dubte les certeses. En directe, el projecte evoluciona sense perdre l’essència.

Sembla que la música de MAR PUJOL, lenta i delicada, tingui el poder d’aturar el temps amb les cordes de la guitarra, com un ventijol que t’acarona mentre descanses damunt l’herba en un prat del Lluçanès, en una altra vida més tranquil·la, sense eufòries ni frenesies; com un ritme més dolç en una altra dimensió històrica sense l’addicció del minut següent. PUJOL canta com si valorés tant el silenci que només gosés interrompre’l quan està segura que ha trobat una nota que el pot equilibrar millor. I l’omple, llavors, al cau d’una orella.
Ot Bou
Periodista